La Casa de Andalucía i els partits locals

L’anunci que ha fet Esquerra Republicana a Sentmenat d’examinar els tractes de favor de què ha estat objecte la Casa de Andalucía ha aixecat polseguera. És molt possible, com sol passar, que la polseguera ens tapi els ulls. El maig del 2002 vaig publicar un opuscle titulat Un clan, dos clans, tres clans, quatre clans, cinc clans, dintre de la col·lecció rebatejada per a l’ocasió amb el nom de «Cada Clan de Celis», que, almenys pel que jo en sé, no va crear gens de polèmica. M’imagino que va ser perquè l’opuscle no es va difondre. Ara que el caliu sembla que es revifa, em permeto de copiar el capitolet dedicat a aquest assumpte, per si encara pot ser d’interès (reprodueixo entre claudàtors i en negretes els documents que hi adjuntava i, per guanyar espai, els presento a text seguit però marcant-hi els canvis de paràgraf amb una barra inclinada). D’aquí fins al final, doncs, és reproducció del que jo hi deia:

L’any 1992, ERC va proposar a l’ajuntament que els locals de les antigues escoles es repartissin a les diverses entitats del poble. Aquesta proposta no va trobar el protagonista ni el moment adequats fins arribat l’any 1995. El retard s’explica si ens fixem que els grans festivals com el Mil·lenari de Sentmenat o Sentmenat es mou (i, posteriorment, el bluf de Sentmenat Activa) coincidien sempre amb una campanya electoral.

D’altra banda, la Casa de Andalucía s’havia mantingut fins llavors com una entitat independent, lliure de lligams polítics. En aquest sentit és instructiva la nota apareguda al Diari de Sabadell del 4 de març de 1992, on se’ns pinta un alcalde politiquejant en plena campanya electoral.

[En el transcurso de un acto que se celebró el domingo en la Casa de Andalucía, para conmemorar el Día de Andalucía, algunos de los asistentes lamentaron el largo discurso que pronunció el alcalde, Joan Guàrdia, al referirse a cuestiones relacionadas con la vida política local, cuando antes de que empezaran los parlamentos la entidad andaluza advirtió que se obviaran las cuestiones políticas, máxime cuando está en vigor la campaña electoral del próximo día 15. / El incidente causó hondo malestar entre los socios de la Casa de Andalucía, e incluso podría derivar en un conflicto político que afectaría a los asociados que son los militantes socialistas. El alcalde es el primer secretario del PSC de Sentmenat. / Al acto del Día de Andalucía habían sido invitados representantes de todas las entidades, incluidos los partidos políticos.]

Però les coses van anar canviant de mica en mica, i aquest document estès el 15 de març de 1993 n’és una bona mostra:

«En Gerardo Ruiz Lacal Secretari Interventor de l’Ajuntament de Sentmenat,
»CERTIFICO:
»Que l’Ajuntament Ple en sessió celebrada el passat 24 de febrer de 1993, va adoptar entre d’altres el següent acord:
»“Concedir la cessió d’ús del local propietat de l’Ajuntament situat en el Passatje de les Escoles, d’una forma provisional i per un any, a l’Associació Casa d’Andalusia perquè desenvolupi en ell les seves activitats asociatives.”»

Més endavant, quan va entrar com a president de l’entitat el senyor Francisco Godoy, que al mateix temps era regidor socialista, es va crear un cert rebombori.

[Fragment d’una notícia publicada al Diari de Sabadell el 20 de desembre de 1994, on es parla del Primer Encuentro de Entidades Culturales Flamencas y Andaluzas de Sentmenat: La nota discordante se produjo cuando la nueva junta de la Casa de Andalucía de Sentmenat, que se dio a conocer durante la jornada, intentó homenajear a los responsables salientes de la entidad. / Uno de los puntales de la antigua etapa, el ex secretario, Sebastián López, se negó a subir al escenario para recibir el agradecimiento público por sus años de trabajo en la Casa de Andalucía. / López informó que su conducta obedece «al desacuerdo en el que estoy respecto a la nueva Casa de Andalucía, que se ha politizado al cien por cien con la incorporación de un concejal como presidente». Godoy es componente del equipo de gobierno en el Ayuntamiento de Sentmenat. / El ex secretario dijo sentirse muy sorprendido por la inyección económica que ha recibido la entidad, que se encontraba en una situación financiera lamentable. / El presupuesto del encuentro de entidades rondó las 900.000 pesetas, según confirmó el propio presidente de la Casa de Andalucía, Francisco Godoy. Según él, unas 300.000 pesetas han salido de las arcas municipales, mientras que el resto se ha conseguido a base de solicitar subvenciones a diferentes instituciones, como Generalitat, Diputación, Consell Comarcal y Junta de Andalucía. / «Hemos partido de cero y ninguna entidad o persona que ha estado tres años sin generar actividad puede criticar este nuevo impulso, sino que debe ayudar y colaborar», indicó.]

Aconseguit el concubinatge i aplacades les primeres dissensions al si de l’entitat, ja tot va venir planer perquè Joan Guàrdia es despengés, el 22 de març de 1995 –en vigílies d’unes altres eleccions municipals–, amb un decret d’alcaldia que deia així en el primer punt: «La sede de la Casa de Andalucia passa als baixos de les antigues escoles al P. J. Anselm Clavé, s/n, tenint en compte que els treballs de rehabilitació estaran fets pels mateixos socis de l’Entitat.» En el punt quart d’aquest decret s’especifica que, a més a més, l’edifici acollirà aquestes altres entitats: Club de Bàsquet, Club Atlètic, Gegants i Grallers, Creu Roja Joventut i Curs de Cosidores.

Va ser tal el terrabastall que va causar aquesta decisió, que les Joventuts d’ERC van passar un full de denúncia en plena campanya.

[EL GUARDIÀNDALUS / El passat diumenge 21 de maig, els sentmenatencs vàrem viure un altre dels molts gloriosos actes faraònics de campanya electoral del senyor alcalde. / En el seu afany prepotent per captar vots de cara a les properes municipals, va complir amb tota solemnitat la crònica d’una mort anunciada: la inauguració de la Casa d’Andalusia. Potser es pensava, que aquells que ja n’estem farts de la manera que fa les coses, aniríem a fer soroll? No, senyor Guàrdia! No, gent de Sentmenat! No estarem mai en contra d’un col·lectiu de persones que viuen al poble. No seríem tant estúpids de posar-nos en contra nostra a tota aquesta gent per un error que ha comès vostè, senyor Guàrdia. Però sí que estem en contra de la seva manera de fer. Les escoles públiques haurien de ser un lloc on hi tinguin cabuda totes les entitats del poble, incloent-hi la Casa d’Andalusia. Però vostè l’ha cagada, com gairebé sempre. S’ha preguntat, abans de pendre tal decisió, si hi podia haver gent que es sentís molesta per tal i com han anat les coses? No ho crec, però és igual. Com que sempre fa el que li plau, oi Joan? Ara ja ho ha fet i si s’ha d’arreglar, ja ho arreglarem! Les coses no es fan així! Sap el que és treballar amb coherència i solidaritat? Em sembla que no, i vol que li doni un consell: Plegui! Ja en comencem [a] estar farts de vostè. El dia 28 tenim una oportunitat per canviar. Voteu perquè hi hagi un canvi a l’ajuntament. Les JERC us demanem el vostre vot per a la candidatura d’ERC.]

Mentrestant els altres regidors socialistes feien l’orni. Recordo que un dia d’aquells vaig telefonar a Josep Vilaró Capella, que llavors estava col·locat de no sé què a l’ajuntament de Palau, i em va dir que allò era d’exclusiva responsabilitat de Joan Guàrdia i que ell no hi donava el consentiment. Fa estrany una resposta així en boca d’un regidor del mateix partit de l’alcalde i que es tornava a presentar a les eleccions dintre de la mateixa candidatura de l’alcalde.

Segons l’esborrany de l’acta de la sessió extraordinària de la Comissió de Govern de l’11 de maig de 1995, es van concedir subvencions econòmiques a l’Associació de Geganters, al Club de Bàsquet, al Club de Patinatge, a la Casa de Andalucía i al Club de Futbol. Però hi ha una observació del secetari que és molt eloqüent:

«Per el Senyor Secretari es manifesta que en aquesta secretaria no existeix cap document, sobre aquestes cessions, excepte un Decret de la Casa de Andalucia. Que desconeixia, que aquest assumpte [e]s pogués tractar, en aquest punt de la Comissió de Govern.
»Que no obstant informa, que per la cessió d’aquests locals, prèviament hauria que haver-se procedit a la seva desafectació com un bé dedicat a l’ensenyament (Col·legi de EGB) i haver sol·licitat a la Generalitat, permís per a aquesta desafectació, ja que la funció a la que estava afectat l’edifici, es competència d’aquesta Administració.»

De les paraules de Gerardo Ruiz es dedueix, doncs, que aquella resolució alcaldesca estava a frec de la il·legalitat, si no és que hi queia de ple. El fet que el decret dediqués un paràgraf especial a la Casa de Andalucía i amb un altre enllestís el paquet de les entitats restants, ja indica prou bé que la nineta dels ulls era la primera i les altres només servien de pretext per endolcir la píndola. La improvisació, la precipitació i les garrotades de cec eren pràcticament les úniques guies en aquell desgavell. Per exemple, un informe d’alcaldia llegit en aquella mateixa sessió fa saber als presents que l’alcalde «ha decidit cedir, de manera provisional, l’ús de l’Antiga Escola Pública 1er. de Maig a les següents Entitats.» I a la llista del decret esmentat s’hi afegeix «la T. V. per Cable». A més, a la Casa de Andalucía se li destina la «planta baixa de l’ala de l’edifici del Passeig Anselm Clavé, i part del 1er. Pis», mentre que el decret primitiu només parlava de la cessió dels «baixos de les antigues escoles».

Passades les eleccions, la cosa es va encrespar tant que es van veure obligats a convocar un ple extraordinari urgent el 4 de juliol. Així és com comença l’acta d’aquesta sessió:

«Acabada la celebració del Ple d’Organització, quan és un quart de dotze de la nit el Sr. Alcalde demana als membres de la Corporació, posar a votació la urgència de celebrar tot seguit un Ple extraordinari urgent amb una única proposta, de la qual els ha informat verbalment amb anterioritat a tots els Regidors membres de la Corporació.
»El Sr. Alcalde autoritza al Sr. Secretari perquè llegeixi l’article 48.2 del Real Decret Legislatiu 781/86 referent a la celebració de Plens extraordinaris urgents sense prèvia convocatòria.
»Després de ser informats per el Sr. Secretari, el Sr. Alcalde passa a votació la celebració de Ple extraordinari urgent, aprovant-se per unanimitat dels regidors assistents següents:
»Senyors Joan Guàrdia Parareda, Josep Vilaró Capella, Manuel Gutiérrez Ruiz, M. Teresa Rueda Miralles, Joan Corominas Pons, Guillem Biosca Villarroya, Josep Montañà Puig, Francisco Linares Espinosa, Josep Manuel Reyes Ramos, Jaume Verneda Garcia i Eusebio Pacha Risco.»

Aconsello a qui hi estigui interessat que llegeixi les declaracions dels diversos portaveus i que les compari amb la seva actitud actual. Però hi ha més novetats en aquesta fugida cap endavant: allà on el decret d’alcaldia deia que «els treballs de rehabilitació estaran fets pels mateixos socis de l’Entitat», ara es precisa que «l’esmentada cessió [...] es va realitzar costejant els treballs de condicionament dels espais cedits a càrrec dels socis de les entitats beneficiàries i el cost dels materials a càrrec de l’Ajuntament». A més, la nòmina d’entitats de la segona llista es veu incrementada amb nous ingressos: Associació de Mountain Bike, Club de Futbol, Ràdio Municipal, Penya Blaugrana i Societat de Caçadors. Per si tot això fos poc, a l’alcalde no se li acut res de més plausible que proposar l’aprovació de l’acord següent: «Constituir una Comissió informativa per a estudiar les necessitats de cedir un local Social de les diferents Entitats Culturals i Esportives del municipi i la seva ubicació». Deixant de banda la pèssima redacció, Joan Guàrdia proposa de crear una comissió que estudiï la necessitat de cedir uns locals que ell prèviament ja ha repartit entre els sants de la seva devoció. ¡Bravo!

Ara, passat el temps, la majoria de partits ja ni es recorden de l’arbitrarietat que va presidir els criteris de repartiment i de les il·legalitats que s’hi van cometre. L’única nota discordant ha vingut d’Esquerra Republicana, que fa poc demanava comptes de l’import de les reformes recents fetes en uns locals que en principi s’havien cedit provisionalment. Gràcies a aquestes porcades els socialistes sentmenatencs han aconseguit mantenir-se en el poder, i de segur que hi continuaran pels segles dels segles. Encara que no serveixi de gran cosa, convé rememorar-ho de tant en tant, almenys perquè no es pensin que som tots una colla d’idiotes.

(Continuarà.)